Benvinguts a la Matagalls del 2009 !
3000 participants ! Molta sort a tots !!
Matagalls 2009
Fa 15 anys
dimarts, 28 de juliol del 2009
dilluns, 29 de setembre del 2008
Esteve, un crack de 14 años 17 horas
Esteve, un crack de 14 años que demuestra el claro ejemplo del SUPERATE A TI MISMO, FELICIDADES CAMPEON!!
14 años = 17 horas - Datos de la prueba: 84km + 6000m de desnivel
En la foto soy el de azul, triatleta del club natacio barcelona !El día amanecía bien, salimos en busca de los autobuses. Al llegar allí, ¡nuestras mochilas eran gigantes! Todo el mundo tenia mochilas pequeñas, las nuestras pesaban mínimo unos 5 o 6 kg, llevábamos de todo, polar, 3 pantalones, manta térmica, 2 pares de zapatos,…. ¡Primer paso reducir peso a la mitad!Al subir al autocar, nos sentamos al lado de una gente muy cachonda, les pregunto si 84km es mucho y me dicen que no voy acabar ni en broma, se ha de tener en cuenta que yo me presentaba allí sin entrenos previos. No eran las primeras personas que me lo decían, todo el mundo me dijo que era imposible que acabara…. Entonces me lo pienso un poco y me empiezo a creer que no puedo acabar.¡Empezaba la aventura de tan solo 84km! La gente empezaba fuerte y nos dejamos llevar, las vistas eran muy bonitas y pronto ya tuvimos de poner-nos las frontales y empezar a bajar aiguafreda, se me hiso bastante difícil la bajada debido a que era muy técnica, al llegar abajo ( 15km ) la gente ya se paraba, comentaba de hacer un bocadillo,… Nos dicen que es aquí al lado el control. Empieza la primera locura, hago un cambio de ritmo, de forma que empezamos a pasar a gente durante la subida, la subidita que tenia que ser corta duro ni más ni menos que 40 minutos, todo el rato pasando a gente, llegamos y ni nos sentamos.Al llegar al segundo avituallamiento, nos sentamos 10 minutos, cambio de calcetines y como nuevos, empezamos a subir y me pongo a rueda de tres xavales de Terrasa, no me creían que no había entrenado, cerca del km 35 ( ya eran casi las 2 de la noche ) los dejamos y empezamos a tirar a un ritmo casi infernal, llegamos a la famosa bajada de San Llorens casi muertos y todavía nos quedaban más de 45km, nos plantamos allí en 6 horas y media. La gente cogiendo taxis, durmiendo por el suelo, pero siendo sincero no se me planteaba el echo de abandonar, no se si eran las ganas o que.Andamos cada vez más lentos, hasta llegar a la mola (que no mola) que sufrimos como unos cabrones .Nos plantamos al km60 a las 7:45 de la mañana, allí tenia pinchazos en el quadricipes. No estamos 45 minutos (como muchísimo ) y nos pasa mucha gente, el tipo de la ambulancia me dice que no acabo ni en broma. ¡AQUÍ EMPIEZA LO BUENO!Una bajada muy larga esfaltada de mas o menos 1km, y veo que corriendo me duele menos que andado, dejo a mi compañero y empiezo a corer en bajada y llano, en la subida ando muy rápido, empiezo a pasar gente, mucha gente, me dio especial gusto pasar a 2 hombres que el miércoles anterior me dijeron que no acababa. Llego al avituallamiento, ni me paro, tan solo cojo un zumo y sigo corriendo, paso mucha gente que me había pasado antes, la gente me mira un poco raro, me dicen que tan solo quedan 6km. Cosa que me hace cambiar el ritmo, veo un punto que dice control 10 y una subida, decido esprintar para llegar paso a 3 personas. Me planto allí en tan solo 3 horas los últimos 22km.Me dicen que todavía quedan 3km serán los perores de mi vida cosa que me hace llegar a Montserat en un tiempo17, 30 horas, si os soy sincero lo pero de todo fueron los últimos 3km, que sufrí mucho, muchísimo.Al día siguiente ya salí a correr 5km en 25minutos: ) Flipo con mi cuerpo
dimecres, 24 de setembre del 2008
John LeBlog
Cuando querer es poder - BLog de John Leblog
El pasado fin de semana acudí a mi cita anual con la montaña, la Matagalls-Montserrat, una travesía nocturna en la que el reto es recorrer la distancia entre dos puntos (84 km.) en menos de 24 horas. El ambiente de una prueba como esta, lejos de ser un encuentro elitista para osados deportistas de aventura es una variada convención de seres humanos con un reto comun, piernas de hierro y mentes determinadas.
En los equipados cuerpos descubrimos auténticos superhombres y mujeres, fajados en mil batallas deportivas, cuyo objetivo no es ya llegar sino superar su marca del año anterior, objetivo para el que se han preparado a conciencia durante meses. Estos héroes de la montaña, son una muestra de eficiencia en sus movimientos, su equipamiento, su mentalidad... De todos modos, entre tantos deportistas que afrontan su cita anual , me quedo con otro tipo de participante. Me fijo en el hombre de más de sesenta de mirada confiada y atuendo dominguero, que llegará a la cima mucho antes que la mayoría. Me quedo con el orgulloso padre con su hijo de 12 años, ya preparado para gestas como esta. Me quedo con las sufridas miradas que ignoran la fatiga de sus piernas para empujarlas hasta la cima. Me quedo con los aplausos de la pareja que recibe a su emocionado/a amado/a en sus últimos escalones hacia el templo. Me quedo con la labor, los ánimos y las sonrisas de los que organizan y colaboran en la travesía, repartiendo caldo y sonrisas durante todo el trayecto. Me quedo con la fuerza mental de todos los que, agotados en el km. 40, empuñan sus palos para que les ayuden a superar 40 más.
En definitiva, admiro a todos aquellos que se marcan un objetivo ambicioso, se preparan a conciencia y se superan día a día. Pero lo que realmente me sorprende es la capacidad de nuestra mente de llevarnos más allá de nuestros límites conocidos, siempre que nuestra motivación y compromiso nos aporten la energía necesaria para ignorar nuestros miedos.
Quizá no es necesario machacarnos tanto para demostrarnos que podemos, pero si quereis sorprenderos y admirar la inagotable capacidad de las personas para superar sus limitaciones, os emplazo a que paseis el tercer domingo de septiembre por la montaña de Montserrat para recibir con un aplauso a gran cantidad de héroes anónimos. Sus logros ridiculizan nuestros miedos diarios a afrontar retos para los que todos, aunque no lo queramos saber, estamos potenciamente preparados.
Amigos, como decía a menudo mi padre: "Qui vol, pot" (Quien quiere, puede).
El pasado fin de semana acudí a mi cita anual con la montaña, la Matagalls-Montserrat, una travesía nocturna en la que el reto es recorrer la distancia entre dos puntos (84 km.) en menos de 24 horas. El ambiente de una prueba como esta, lejos de ser un encuentro elitista para osados deportistas de aventura es una variada convención de seres humanos con un reto comun, piernas de hierro y mentes determinadas.
En los equipados cuerpos descubrimos auténticos superhombres y mujeres, fajados en mil batallas deportivas, cuyo objetivo no es ya llegar sino superar su marca del año anterior, objetivo para el que se han preparado a conciencia durante meses. Estos héroes de la montaña, son una muestra de eficiencia en sus movimientos, su equipamiento, su mentalidad... De todos modos, entre tantos deportistas que afrontan su cita anual , me quedo con otro tipo de participante. Me fijo en el hombre de más de sesenta de mirada confiada y atuendo dominguero, que llegará a la cima mucho antes que la mayoría. Me quedo con el orgulloso padre con su hijo de 12 años, ya preparado para gestas como esta. Me quedo con las sufridas miradas que ignoran la fatiga de sus piernas para empujarlas hasta la cima. Me quedo con los aplausos de la pareja que recibe a su emocionado/a amado/a en sus últimos escalones hacia el templo. Me quedo con la labor, los ánimos y las sonrisas de los que organizan y colaboran en la travesía, repartiendo caldo y sonrisas durante todo el trayecto. Me quedo con la fuerza mental de todos los que, agotados en el km. 40, empuñan sus palos para que les ayuden a superar 40 más.
En definitiva, admiro a todos aquellos que se marcan un objetivo ambicioso, se preparan a conciencia y se superan día a día. Pero lo que realmente me sorprende es la capacidad de nuestra mente de llevarnos más allá de nuestros límites conocidos, siempre que nuestra motivación y compromiso nos aporten la energía necesaria para ignorar nuestros miedos.
Quizá no es necesario machacarnos tanto para demostrarnos que podemos, pero si quereis sorprenderos y admirar la inagotable capacidad de las personas para superar sus limitaciones, os emplazo a que paseis el tercer domingo de septiembre por la montaña de Montserrat para recibir con un aplauso a gran cantidad de héroes anónimos. Sus logros ridiculizan nuestros miedos diarios a afrontar retos para los que todos, aunque no lo queramos saber, estamos potenciamente preparados.
Amigos, como decía a menudo mi padre: "Qui vol, pot" (Quien quiere, puede).
dimarts, 23 de setembre del 2008
Pep Moliner: Matagalls - Montserrat: 15 h 20′
Blog d'en Pep Moliner.
Ja som a la SORTIDA: Després de molts anys de no gosar provar les llargues distàncies per una manca de confiança personal, aquest cop si la temptació era molt gran, quan un parell de bons amics sabia que la feien, en Viñeta i l’Ureta (poso cognoms, per no confondre). El dia que ve l’Oliveró a Torre Mossèn Homs a entrenar amb nosaltres, ens alerta que estaven donant hores de sortida i que la cosa s’aprima i ens apuntem gairebé l’un darrera l’altre i podem sortir a pocs minuts de diferéncia. Bé de fet jo sortia el darrer de tots ells i m’esperen per anar junts amb un bon amic de’n Viñeta, en Ramon. La seva muller i un dels seus fills ens acompanyen amb el seu cotxe fins el punt de sortida. Durant la marxa em sorpen que té tants fills com en Viñeta: grans families feliçment nombroses.
Arribats amb força temps esperem pacientment que s’apropi l’hora de la sortida, prop de les sis de la tarda, i faig unes quantes fotografies i veig els amics Ernesto i Xavi que estaven esperant també, que sortien molt després que nosaltres i em superen més tard. Vaig anar força estona amb en Xavi i en Serra, i van aconseguir fer-m’ho passar molt bé i els hi ho agraeixo, amb bones corverses. Això si, en Xavi anava sobrat tot i un mal al genoll, però que li permetia amb cura anar més sobrat que jo. Destaco que m’explica que cada any ell mateix organitza pels seus amics una trobada per anar a córrer una cursa diferent a França i que estan d’allò més que satisfets. A més la muntanya li va molt bé, prova d’això que fa la cursa de la cuita del sol amb garanties.
Més endavant em trobo en Salva Pou que minuts abansfeia fotografies a tort i a dret i que ara ens saludem, i que de fa anys que ens coneixem i ens relacionem atlèticament i porta una exitosa web de www.atletisme.cat.
Com anècdota de’n Serra, és que li dic “recordes aquell lot que portaves de piles grosses, la mar de llarg”. Doncs bé. El dúia i va decidir que li donaria el retiro per què, ara si: s’havia espatllat. Quantes caminades no deu haver fet. Jo sembla que l’arreglaria. Jo dúia el meu frontal de cinc euros que em va procurar l’Agus i que va anar fantàstic. Per cert, que alguna vegada que em posava davant la boira no em deixava veure el camí que tenia que seguir, i tornava a la reraguarda.
També, l’Eva que sorpreng, que molts diumenges la trobo organitzant curses i moltes vegades sobre patins fa el recorregut de les curses. La recordo especialment quan la veig a Sevilla a la marató.
A Aiguafreda estava en Massaguer i l’Esteve, fent-nos fotografies a tots els seus amics i animant i una mica més enllà en Salvador i la seva muller.
Salvador Trujillo un gran matagallero; una vegada la seva muller va fer un bon troç també.
A la nit a qui conec i si no em distrec vaig retratant, com en Mirabet, el millor coneixedor d’aquests entorns de Sant Llorenç i que sempre que anem amb ell ens dona tots els noms de qualsevol racó d’aquestes contrades. Està al control set de fa una colla d’anys, com aquell que diu a casa seva.
Un cop arribat a Vacarisses i amb l’esquena que em fa la guitza de tant traqueteix, decideixo deixar el meu company de caminada, en Serra, tot preveient que a la pujada dels tres quarts podia pendre mal, si gosava segui’l i crec que gran decisió, donat que és una pujada intensa i amb uns graons cap el final, que no saps si et quedaran energies. Arribo a la plaça de Montserrat i molt content de segellar l’onzè i definitiu control i em prenc unes llimonades boníssimes i menjo un parell de tastets d’entrepans molt bons, i el té que durant la nit he anat bebent, ja que procuro no fer barreges, tot i que hi havien brous, sucs i un munt de delicatessens. Recordo que cada avituallament em porta records d’altres vegades, com son la poma de Sant Llorenç Savall, els donuts de Matadepera i el iogurt de Vacarisses. Aquest no me’l prenc, ja que penso que podria revoltar-me l’estòmac. Això si; de te’s en vaig veure una bona quantitat i d’entrenpans vegetals, sempre que n’hi havien era la meva elecció, a part d’un parell de galetes.
El trofeig, un metall bonic amb l’anagrama de la Matagalls d’enguany.
L’Albert Ureta va ser prudent i va preferir anar pel seu compte i de fet vam quedar molt aprop l’un de l’altre, tot i que a les pujades jo vaig força lent, els tresquarts vaig invertir més d’una hora i segons comentava a l’arribada ell hi va invertir no més de quaranta minuts.
Bé, molt content i agraït per tot plegat i per finalitzar vam baixar tots tres amb el cremallera on ens venia a recollir l’Eva, la muller de’n Jordi amb una filla preciosa.
Un bon record de tot plegat
Ja som a la SORTIDA: Després de molts anys de no gosar provar les llargues distàncies per una manca de confiança personal, aquest cop si la temptació era molt gran, quan un parell de bons amics sabia que la feien, en Viñeta i l’Ureta (poso cognoms, per no confondre). El dia que ve l’Oliveró a Torre Mossèn Homs a entrenar amb nosaltres, ens alerta que estaven donant hores de sortida i que la cosa s’aprima i ens apuntem gairebé l’un darrera l’altre i podem sortir a pocs minuts de diferéncia. Bé de fet jo sortia el darrer de tots ells i m’esperen per anar junts amb un bon amic de’n Viñeta, en Ramon. La seva muller i un dels seus fills ens acompanyen amb el seu cotxe fins el punt de sortida. Durant la marxa em sorpen que té tants fills com en Viñeta: grans families feliçment nombroses.
Arribats amb força temps esperem pacientment que s’apropi l’hora de la sortida, prop de les sis de la tarda, i faig unes quantes fotografies i veig els amics Ernesto i Xavi que estaven esperant també, que sortien molt després que nosaltres i em superen més tard. Vaig anar força estona amb en Xavi i en Serra, i van aconseguir fer-m’ho passar molt bé i els hi ho agraeixo, amb bones corverses. Això si, en Xavi anava sobrat tot i un mal al genoll, però que li permetia amb cura anar més sobrat que jo. Destaco que m’explica que cada any ell mateix organitza pels seus amics una trobada per anar a córrer una cursa diferent a França i que estan d’allò més que satisfets. A més la muntanya li va molt bé, prova d’això que fa la cursa de la cuita del sol amb garanties.
Més endavant em trobo en Salva Pou que minuts abansfeia fotografies a tort i a dret i que ara ens saludem, i que de fa anys que ens coneixem i ens relacionem atlèticament i porta una exitosa web de www.atletisme.cat.
Com anècdota de’n Serra, és que li dic “recordes aquell lot que portaves de piles grosses, la mar de llarg”. Doncs bé. El dúia i va decidir que li donaria el retiro per què, ara si: s’havia espatllat. Quantes caminades no deu haver fet. Jo sembla que l’arreglaria. Jo dúia el meu frontal de cinc euros que em va procurar l’Agus i que va anar fantàstic. Per cert, que alguna vegada que em posava davant la boira no em deixava veure el camí que tenia que seguir, i tornava a la reraguarda.
També, l’Eva que sorpreng, que molts diumenges la trobo organitzant curses i moltes vegades sobre patins fa el recorregut de les curses. La recordo especialment quan la veig a Sevilla a la marató.
A Aiguafreda estava en Massaguer i l’Esteve, fent-nos fotografies a tots els seus amics i animant i una mica més enllà en Salvador i la seva muller.
Salvador Trujillo un gran matagallero; una vegada la seva muller va fer un bon troç també.
A la nit a qui conec i si no em distrec vaig retratant, com en Mirabet, el millor coneixedor d’aquests entorns de Sant Llorenç i que sempre que anem amb ell ens dona tots els noms de qualsevol racó d’aquestes contrades. Està al control set de fa una colla d’anys, com aquell que diu a casa seva.
Un cop arribat a Vacarisses i amb l’esquena que em fa la guitza de tant traqueteix, decideixo deixar el meu company de caminada, en Serra, tot preveient que a la pujada dels tres quarts podia pendre mal, si gosava segui’l i crec que gran decisió, donat que és una pujada intensa i amb uns graons cap el final, que no saps si et quedaran energies. Arribo a la plaça de Montserrat i molt content de segellar l’onzè i definitiu control i em prenc unes llimonades boníssimes i menjo un parell de tastets d’entrepans molt bons, i el té que durant la nit he anat bebent, ja que procuro no fer barreges, tot i que hi havien brous, sucs i un munt de delicatessens. Recordo que cada avituallament em porta records d’altres vegades, com son la poma de Sant Llorenç Savall, els donuts de Matadepera i el iogurt de Vacarisses. Aquest no me’l prenc, ja que penso que podria revoltar-me l’estòmac. Això si; de te’s en vaig veure una bona quantitat i d’entrenpans vegetals, sempre que n’hi havien era la meva elecció, a part d’un parell de galetes.
El trofeig, un metall bonic amb l’anagrama de la Matagalls d’enguany.
L’Albert Ureta va ser prudent i va preferir anar pel seu compte i de fet vam quedar molt aprop l’un de l’altre, tot i que a les pujades jo vaig força lent, els tresquarts vaig invertir més d’una hora i segons comentava a l’arribada ell hi va invertir no més de quaranta minuts.
Bé, molt content i agraït per tot plegat i per finalitzar vam baixar tots tres amb el cremallera on ens venia a recollir l’Eva, la muller de’n Jordi amb una filla preciosa.
Un bon record de tot plegat
dilluns, 22 de setembre del 2008
Els Rostres de la Matagalls2.0
Eva Fontecha.
Nuestro muro: St. LLorenç Savall"
20-21/09/08 Mm '08 (Coll Fornic 1125 m)
Com va dir el meu gran amic Vicenç: Mm = Molta Muntanyaaaa!! ..Cuánta razón tienes!!
He podido comprobar en mis carnes que la Mítica Mm no es un juego de niños!!!..no hay excusas que valgan para poder llegar a ver a la Moreneta, simplemente : hay que entrenarrrrrrrrrr!!
Siempre hay una primera vez para todo, así que se hace oficial: MI PRIMERA RETIDADA, en "mi larga vida de ultrafondista"...Esta vez ni los 3 de mi salida me salvarón!!
Queda comprobado que las pierdras y yo no somos compatibles!!..las subidas aunque sea reptando puedes hacerte con ellas, pero esas piedras clavandose y machacandote las plantas de los pies horas y horas..pueden conmigoooo!! Montserrat-Reus fué un paseo...
Después de llevar 10hrs caminando con 45 kms a cuestas, nuestra retirada a tiempo es lo más sensato que podíamos haber echo!!!..cuando dejas de disfrutar de lo que estás haciendo.. para mí, todo lo demás es secundario!!
Durante la "travessa", en ningún momento tuvé la sensación de encontrarme sola...los primeros kms fueron un pase constante de corredores por intentar retar al sol!!..entre conversa y consersa sólo escuchaba hablar de ese fatídico muro que poco a poco se iba apoderando de mí...fué ver las primeras luces de St.Llorenç de Savall y sentir un gran alivio..mi ritmo aceleró por momentos pero ahí se quedó..la entrada al pueblo no llegaba y mis fuerzas iban desfalleciendo..oír esa llamada de Alberto fué mi salvación!!...La retirada estaba cantada!!
Me quedó con esos momentos vividos; historietas, risas y demás.. y sobretodo como siempre mirando el lado positivo de las cosas.. con ese pedazo de entreno de 45 kms por montaña!!..
Quién no se consuela es porqué no quiere!
Disfrutar la Matagalls
Encara que sembli contradictori. Disfrutar i Matagalls... és possible.
Explicació:
Quan tingui una estoneta.. espero explicar breument.... amb menys de 6000 paraules :-)
Les sensacions de la Matagalls del dia 20 de setembre de 2008.
PD
Camino amb normalitat i una mica més.... ja m'en vaig a entrenar amb els companys :-)
Salva Pou
Matagalls 2008
diumenge, 21 de setembre del 2008
Fotos Matagalls 2008
Amics amigues !! Ha estat un plaer !!
Aquestes són les fotos que he fet durant la Matagalls 2008. Ja sabeu que tots no hi podeu estar... Potser l'any vinent amb L'Aniversari fem alguna activitat extra.
Ha estat un plaer estar una estoneta amb vosaltres i compartir aquesta Matagalls http://www.cegracia.cat/mm08/.
Les fotos estan en aquesta adreça ( Han estat només 678 ) : http://picasaweb.google.es/matagalls.montserrat/
Qui vulgui enviar les seves fotos.. també les podem penjar i fer més gran l'àlbum.
Drets d'imatge: Qui no vulgui estar penjat d'Internet només cal que envii un mail i esborrem la imatge.
Drets d'autor. Només demano citar la font de la fotografia.
També m'agradaria recollir les vostres experiències al Bloc: http://matagalls.blogspot.com/. Seran molt útils pels marxaires dels propers anys.
Fins el proper any !!
Què ja puc avançar que no la faré tota caminant :-)
Aquestes són les fotos que he fet durant la Matagalls 2008. Ja sabeu que tots no hi podeu estar... Potser l'any vinent amb L'Aniversari fem alguna activitat extra.
Ha estat un plaer estar una estoneta amb vosaltres i compartir aquesta Matagalls http://www.cegracia.cat/mm08/.
Les fotos estan en aquesta adreça ( Han estat només 678 ) : http://picasaweb.google.es/matagalls.montserrat/
Qui vulgui enviar les seves fotos.. també les podem penjar i fer més gran l'àlbum.
Drets d'imatge: Qui no vulgui estar penjat d'Internet només cal que envii un mail i esborrem la imatge.
Drets d'autor. Només demano citar la font de la fotografia.
També m'agradaria recollir les vostres experiències al Bloc: http://matagalls.blogspot.com/. Seran molt útils pels marxaires dels propers anys.
Fins el proper any !!
Què ja puc avançar que no la faré tota caminant :-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
