Els passats 15 i 16 de setembre es va celebrar sota la impecable organització del Club Excursionista de Gràcia la que avui en dia ha esdevingut la trobada més important i internacional de l’excursionisme amateur del nostre país, la Matagalls–Montserrat.
És destacable, ja d’entrada, la diversitat d’idiomes que es podien escoltar a la sortida. Sense comptar amb els espectaculars mitjans de promoció amb què compten altres proves de caire popular, la Matagalls–Montserrat va aconseguir convocar, amb el boca-orella com a principal mitjà de difusió, gairebé tres mil persones a Coll Formic, disposades a desafiar les pròpies forces durant 83 quilòmetres. El repte, fer-los en menys de 24 hores amb el handicap de la nocturnitat i la lluita contra la son.
Degut al canvi de dates de la Montserrat-Reus, la prova esdevenia la primera de la Copa Catalana de Caminades de Resistència després del descans estival, un fet que la configurava com la retrobada de molts esportistes assidus a aquest tipus de proves.
El sistema de sortida, que redueix l’impacte ambiental fent sortir un limitat numero de participants a cada minut, provoca que molta gent es desplaci a Coll Formic amb molta antelació, per tal sortir el més aviat possible i poder tenir així una estoneta més de llum. Aquesta circumstància afavoreix un ambient molt festiu i entranyable en els moments previs a la sortida.
A pesar de les limitacions d’aparcament i d’espai a Coll Formic, cada cop es veu més gent animant a la sortida, amb aplaudiments i càntics, gent amb els cabells pintats o fins i tot alguns acompanyants amb collar hawaià.
A l’hora de la veritat el cel es va mostrar respectuós, tot i que va permetre que l’amenaça de pluja es materialitzés en unes imperceptibles gotes just abans de la sortida. L’animació va anar pujant de to fins al Pla de la Calma, on es podia escoltar el ja habitual crit de la Copa -“agafeu-lo”- cada cop que algú era superat per velocitat, introduït en el circuit pels participants del Club Excta. de Teià.
Cal destacar també l’animositat i el caliu d’alguns participants habituals, com la Marina de Parets, que amb les seves companyes no deixen de “piropejar” els homes, o en Miquel Boada, que contagia els seus ànims amb divertides converses i que aquest estiu ha estat un dels “finishers” del Tour del Mont Blanc, formant part d’un grup força nombrós d’assidus de la Copa que van intentar, amb diversa sort, aquesta ultramaraton.
Una de les singularitats aquesta prova són les assistències particulars que es preparen i fan el seguiment dels companys de Club, o dels amics. Com sempre, a Aiguafreda hi havia en Ramon Curtis recolzant a la gent de Taradell, i en molts llocs es podia trobar a en Francesc Alveró, que per lesió no estava participant, o els animadors d’en “Bartolo” que li posaven a tot arreu un cartell amb un ninot gegant del “Pajaro Loco”.
Tot i que la dinàmica de la sortida ja estira el gruix dels participants, les diferents velocitats fan que encara siguin més amples els marges entre els capdavanters i l’equip escombra, fet que ocasiona un degoteig interminable de participants, molt espectacular sobretot en la foscor per la llum dels frontals a la baixada cap a Sant Llorenç Savall. El segon equip escombra, que sortia d’aquesta vila fins a Montserrat, duia unes escombres per identificar-se com a tal.
Aquest degoteig, que sobretot al primer avituallament a Can Janot provoca una gran acumulació de gent, va provocar que enguany l’organització posés un punt més de distribució, separat entre avituallaments líquids i sòlids, aconseguint un millor resultat. També es va disposar d’un vehicle més de reforç pels avituallaments per redistribuir les dotacions.
Com ja és habitual, al collet del Queixal (control 7) es trobava en Carles Albesa treballant de valent com tots els voluntaris de l’organització, i en Francesc Sanahuja, president del Club Excta. de Gràcia, que sondejava a l’arribada les impressions dels marxadors. I és que l’equip organitzador encapçalat per l’eficient i dinàmica Pilar López fa una tasca impressionant.
Val a dir que a Montserrat era més d’un el que arribava embenat, i és que les caigudes per la son, la foscor, les branques i soques o les pedres es converteixen en veritables enemics dels caminadors. Tot i així, recollint les primeres reaccions al fòrum de la plana web de la Matagalls-Montserrat, cal felicitar a tots els que van tenir el valor de sortir i l’enhorabona als que van acabar.
Crònica de Fermí Marco, Comitè Català de Marxes
Fotos: Pilar López i Xavier Capdevila
http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=3725
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada