Joan Iborra i Plans

A QUI CORRESPONGUI

De la web del Grup Excursionista de Sant Quirze



JOAN IBORRA PLANS, soci del Club Excursionista Sant Quirze de Besora, inscrit amb el número 0154 a la Marxa “Matagalls – Montserrat” que va tenir lloc els passats dies 14 i 15 de setembre de 2007, compareix i com millor procedeixi


DIU:


Primer.- Des de la meva primera experiència amb la Mm deuen haver passat prop de vint-i-cinc anys. Va ser amb el Pere de la Cirera, el Toni i el Joan. Varem començar, un dia qualsevol, a les set del matí, a Aiguafreda... Poc abans d’arribar a Vacarisses jo ja no podia més i ho varem deixar córrer... Al cap d’uns deu anys vaig tornar-hi o, llavor si, la vaig fer tres o quatre vegades, no recordo ben bé quantes.

Segon.- Aquest any, l’estiu ha estat plàcid, l’aturada del campionat ha permès recuperar forces i curar les nafres del cos. Ja feia dies que frissava per tornar a fer marxes. Havia pujat algunes muntanyes per tal de mantenir l’estat de forma, però tanta inactivitat ja em cansava. És per això que aquest dissabte vaig deixar el cotxe a Montserrat content. La Carme i el Santi em van pujar a Collformic i van esperar, pacients, que m’acabés els espaguetis que m’havia preparat la Deli.

Tercer.- Collformic era una gentada, un pilot d’homes, de dones, de vells, de joves, disposats tots a menjar-se el món, a menjar-se els 83 km. que ens separaven de Montserrat. La Mm destaca especialment per la seva participació, gairebé tres mil persones varem sortir esgraonadament, en petits grups, cada minut. A mi em va tocar sortir gairebé dels últims, a tres quarts de set de la tarda

Quart.- Mentre passàvem pel Pla de la Calma, la riuada de gent caminava i corria alegre. A mi em feia l’efecte de ser a un passadís del metro de Barcelona, en hora punta, amb les seves empentes i la seva barreja d’olors, tan properes i alhora tant allunyades que et fan sentir molt sol enmig de la gentada. La sensació d’ofec va augmentar a la baixada, camí d’Aiguafreda. Les embussades de gent eren de campionat, tots esperant als més maldestres. Avançava la gent per on podia, procurant que no s’enfadessin massa, jugant-me la pell tot baixant per on ningú gosava, pel mig dels arbres, saltant marges.



Cinquè.- Tot pujant al Pla de la Garga el camí ha canviat, el què fa quinze anys era un senderol que pujava entre pedres, avui s’ha convertit en una pista ample que puja tot fent llaçades. Quan passava pel costat de la Font de Can Tresquarts l’espectacle era immens: una corrua de llumetes de gent que caminava omplia tot l’ample i tota una llargada de kilòmetres de la carretera que puja de la vall. Era com una processó, com si es tractés d’una autopista a l’entrada de Barcelona, un diumenge al vespre, en plena operació retorn.

SISÈ.- La nit tot just acabava de començar. “La nit, la nit és llarga, la nit.” canta el Raimon. “Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol”.

També ho deia Joan Maragall:

I que és llarga la nit! Quant temps encara d'apagar-se i encendre's l'esperança!
Hi va haver temps de tot, de desanimar-se, de tornar-se a engrescar. Els revolts del camí anaven donant perspectives noves als pensaments. La respiració oscil·lava al ritme de l’esperit. Em concentrava amb l’objectiu més immediat, el proper control, la propera collada, l’estona que faltava per trobar un avituallament. No volia pensar en el final, en l’arribada. Pensava: d’aquí cinc minuts toca beure aigua, o bé, falta un quart per menjar. Procurava ser escrupolós, cada mitja hora prendre líquid, cada hora menjar sòlid. És pura mecànica. Les cames fan la seva feina sense concentrar-s’hi gaire. Amb la respiració, en canvi, cal ser-hi a sobre, cal vigilar-la, buscant sempre aquella línia difusa que hi ha entre mantenir un ritme òptim o anar massa ofegat. La nit, és llarga la nit, cal administrar les reserves perquè durin fins a l’arribada.
A Sant Llorenç, vaig dormir cinc minuts, vaig parlar un moment amb el Teo. Més endavant vaig trobar el Paco i el Pedro, però en general vaig anar sol, concentrat en el camí, en les pròpies sensacions.

La pujada al Coll de Grua es va fer més llarga del què pensava. Érem a sota de La Mola. Les roques granítiques reflectien les nostres ombres minses, escasses, en una nit sense lluna. La gent pujava silenciosa. De tant en tant, algú animava: “Ja falta menys”, cridaven. A les baixades em deixava anar, suau. Varem passar la urbanització del Cavall Bernat, la de les Pedritxes...

SETÈ.- Finalment, va créixer la claror i les coses van canviar. Sentia com l’alegria se m’enfilava per l’esquena. “Desperta, és un nou dia”, escrivia Espriu. “No deixis res per caminar...”

Em sentia lleuger i ple de forces. Baixava pels corriols tot passant pel costat de gent que s’apartava a mesura que sentia els meus passos. Al Collet del Queixal era l’home més feliç de la terra, a les Vendranes em sentia fort com mai.

“No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.”

Car tot, en un moment,

et serà pres.”

VUITÈ.- Era a un collet poc abans de Vacarisses. La imatge de Montserrat era esplèndida, havia de fer una fotografia, era perfecte. Tot es va torçar. Quan vaig obrir la motxilla la càmera de fotos havia desaparegut! M’havia caigut pel camí ves a saber a on! Enfadat amb mi mateix, amb la meva deixadesa, vaig perdre l’interès per la caminada i em vaig limitar a continuar endavant de manera mecànica sense gaires ganes.



NOVÈ.- Quan vaig arribar a Monistrol el sol ja era ben alt. Algú preguntava quans quilòmetres faltaven i li vaig explicar que, en aquell moment, els quilòmetres no tenien cap importància. Què faltava? Doncs, “només” faltava LA PUJADA fins el Monestir. Feia calor. Estava cansat. Encara estava moix per culpa de la càmera però tornava a caminar amb ganes. Sabia que seria dur. I va ser-ho. Com sempre.



Poc a poc anava desgranant cadascun dels granets d’aquell rosari de dolor. Primer m’esforçava per si podia arribar a dalt abans d’una hora. Així hauria deixat el temps total de la caminada en setze hores. Quan vaig veure que això era impossible, vaig afluixar el pas i em vaig limitar a resistir. Al tram final van aparèixer les rampes a les cuixes, inevitables elles. Els amics i parents dels caminadors animaven als participants. Pujava amb el cap cot, com per protegir-me del sol que queia a plom i que em desfeia les poques forces que em quedaven.

La plaça del monestir era un formigueig de gent que ens mirava indiferent, plena de caminadors estirats per terra. Vaig fer el mateix. Vaig inscriure la meva arribada, vaig agafar el record, vaig prendre beguda, vaig buscar una ombra i em vaig estirar en un graó de les escales. Em vaig adormir profundament. Vaig somiar que era una àliga que planejava per damunt dels caminadors i em mirava el paisatge infinit, fins la muntanya del Matagalls que era allà baix, molt lluny, enmig de la calitja d’un matí calorós.

DESÈ.- “Jo, que moro i sé

la solitud del mur i el caminant,

et demano que em recordis avui,

mentre te'n vas amb les sagrades hores.”



Per tot el que s’ha exposat,



SOL·LICITA:



Que s’admeti aquest escrit i, en els seus mèrits, s’acordi concedir-li quinze dies de descans fins a la propera caminada, que tindrà lloc a la població de El Vendrell i que porta per nom el “Trenkakames”.



Alpens, a vint de setembre de dos mil set.



Nota: Evidentment no tinc fotografies. N’he agafat algunes d'aquesta adreça a on n’hi trobareu un pilot i el Paco Ramos me n’ha enviat unes quantes. També podeu veure un vídeo de la Matagalls que ha fet Vilaweb, clicant aquí . Em sembla que no surto a enlloc.



'Avui he recuperat la càmera de fotos. Me la va trobar el Miguel, que és el de la foto.

Per sort, al món encara hi queden bones persones. Publico la seva foto aquí com a homenatge a la seva honestedat. MOLTES GRÀCIES MIGUEL!!!.



23/09/07'