dimarts, 23 de setembre de 2008

Pep Moliner: Matagalls - Montserrat: 15 h 20′

Blog d'en Pep Moliner.


Ja som a la SORTIDA: Després de molts anys de no gosar provar les llargues distàncies per una manca de confiança personal, aquest cop si la temptació era molt gran, quan un parell de bons amics sabia que la feien, en Viñeta i l’Ureta (poso cognoms, per no confondre). El dia que ve l’Oliveró a Torre Mossèn Homs a entrenar amb nosaltres, ens alerta que estaven donant hores de sortida i que la cosa s’aprima i ens apuntem gairebé l’un darrera l’altre i podem sortir a pocs minuts de diferéncia. Bé de fet jo sortia el darrer de tots ells i m’esperen per anar junts amb un bon amic de’n Viñeta, en Ramon. La seva muller i un dels seus fills ens acompanyen amb el seu cotxe fins el punt de sortida. Durant la marxa em sorpen que té tants fills com en Viñeta: grans families feliçment nombroses.
Arribats amb força temps esperem pacientment que s’apropi l’hora de la sortida, prop de les sis de la tarda, i faig unes quantes fotografies i veig els amics Ernesto i Xavi que estaven esperant també, que sortien molt després que nosaltres i em superen més tard. Vaig anar força estona amb en Xavi i en Serra, i van aconseguir fer-m’ho passar molt bé i els hi ho agraeixo, amb bones corverses. Això si, en Xavi anava sobrat tot i un mal al genoll, però que li permetia amb cura anar més sobrat que jo. Destaco que m’explica que cada any ell mateix organitza pels seus amics una trobada per anar a córrer una cursa diferent a França i que estan d’allò més que satisfets. A més la muntanya li va molt bé, prova d’això que fa la cursa de la cuita del sol amb garanties.
Més endavant em trobo en Salva Pou que minuts abansfeia fotografies a tort i a dret i que ara ens saludem, i que de fa anys que ens coneixem i ens relacionem atlèticament i porta una exitosa web de www.atletisme.cat.

Com anècdota de’n Serra, és que li dic “recordes aquell lot que portaves de piles grosses, la mar de llarg”. Doncs bé. El dúia i va decidir que li donaria el retiro per què, ara si: s’havia espatllat. Quantes caminades no deu haver fet. Jo sembla que l’arreglaria. Jo dúia el meu frontal de cinc euros que em va procurar l’Agus i que va anar fantàstic. Per cert, que alguna vegada que em posava davant la boira no em deixava veure el camí que tenia que seguir, i tornava a la reraguarda.

També, l’Eva que sorpreng, que molts diumenges la trobo organitzant curses i moltes vegades sobre patins fa el recorregut de les curses. La recordo especialment quan la veig a Sevilla a la marató.

A Aiguafreda estava en Massaguer i l’Esteve, fent-nos fotografies a tots els seus amics i animant i una mica més enllà en Salvador i la seva muller.

Salvador Trujillo un gran matagallero; una vegada la seva muller va fer un bon troç també.

A la nit a qui conec i si no em distrec vaig retratant, com en Mirabet, el millor coneixedor d’aquests entorns de Sant Llorenç i que sempre que anem amb ell ens dona tots els noms de qualsevol racó d’aquestes contrades. Està al control set de fa una colla d’anys, com aquell que diu a casa seva.

Un cop arribat a Vacarisses i amb l’esquena que em fa la guitza de tant traqueteix, decideixo deixar el meu company de caminada, en Serra, tot preveient que a la pujada dels tres quarts podia pendre mal, si gosava segui’l i crec que gran decisió, donat que és una pujada intensa i amb uns graons cap el final, que no saps si et quedaran energies. Arribo a la plaça de Montserrat i molt content de segellar l’onzè i definitiu control i em prenc unes llimonades boníssimes i menjo un parell de tastets d’entrepans molt bons, i el té que durant la nit he anat bebent, ja que procuro no fer barreges, tot i que hi havien brous, sucs i un munt de delicatessens. Recordo que cada avituallament em porta records d’altres vegades, com son la poma de Sant Llorenç Savall, els donuts de Matadepera i el iogurt de Vacarisses. Aquest no me’l prenc, ja que penso que podria revoltar-me l’estòmac. Això si; de te’s en vaig veure una bona quantitat i d’entrenpans vegetals, sempre que n’hi havien era la meva elecció, a part d’un parell de galetes.

El trofeig, un metall bonic amb l’anagrama de la Matagalls d’enguany.

L’Albert Ureta va ser prudent i va preferir anar pel seu compte i de fet vam quedar molt aprop l’un de l’altre, tot i que a les pujades jo vaig força lent, els tresquarts vaig invertir més d’una hora i segons comentava a l’arribada ell hi va invertir no més de quaranta minuts.
Bé, molt content i agraït per tot plegat i per finalitzar vam baixar tots tres amb el cremallera on ens venia a recollir l’Eva, la muller de’n Jordi amb una filla preciosa.

Un bon record de tot plegat

2 comentaris:

Tr3sk ha dit...

FELICITATSSSSSSSSS CRACK!!!

Pep ha dit...

Gràcies !
Recordo la teva cara quan et vaig retratar. Espero que al proper intent arribis a Montserrat; segur que ho aconsegueixes.


http://lh4.ggpht.com/pepmoliner/SNfDFC7QhvI/AAAAAAAAE2U/qZyokrHhFh8/s400/100_0419.JPG